Crònica d’Aquell infant i aquell padrí a la Biblioteca d’Artà

Sempre és hermós tornar a veure amics i amigues. Els anys passen i les persones també.

Les escales són empinades fins que a devora hi estampen un ascensor amb vidres transparents que permeten passar  por als més petits.

Les cames s’espenyen i els trèspols resten sense granar.

Les estores es col·loquen al lloc perfecte i l’escenografia es posiciona.

M’en vaig a canviar i me torn el meu alter ego, però avui el meu jo també està trist.

La funció m’encanta, encandila als nins i muteix a una nina xerradora, i inunda l’espai neutre de color i felicitat.

He vist a la padrina. La he tocada amb les meves mans. Li he fet un somriure i li he dit que l’estim.

Aquests capells ténen la capacitat per retornar-me al món de les emocions més primàries. Estimar.

Aquesta funció d’Aquell nin i aquell vell a Artà la recordaré sempre.